Austrohongaresa de vapors

Literatura, València, novel·la

  • LLIBRES
  • AUTORS/ES
  • QUI SOM
  • CONTACTE
  • LLIBRERIES

Blasco Ibáñez i el Tibet

Francesc Bayarri

El primer viatge novel·lístic de l’adolescència va portar-me directament al Tibet. Des d’Almàssera a la serralada de l’Himàlaia, on feia un fred que pelava i la gent bevia té amb sal mentre adorava Buda. Encara que a casa m’havien repetit que totes les persones som iguals, sense importar la nació o la tonalitat de la pell, no acabava d’identificar-me al cent per cent amb els tibetans d’aquella novel·la, que parlaven del tantra amb la mateixa naturalitat que nosaltres ho fèiem del catecisme. La gent del Tibet, per més que a casa s’entestaren, semblava rara. Els passaven les coses més exòtiques, tan distintes de la plàcida quotidianitat dels carrers de la meua infància, on les persones es comportaven com Déu manava.

A la Papereria Bayarri, situada al carrer de Serrans de València, hi havia atles i boles del món multicolors, que jo consultava àvidament mentre esperava a mon pare abans de tornar a casa per a sopar un bullit valencià, de bledes i creïlles, posem per cas, i no carn de iac de l’Himàlaia, un bou immens i pelut amb pinta de pocs amics fins i tot entre el regne animal. L’estudi dels mapes em permetia situar fàcilment el Tibet, encara que envaït per Xina i pintat sobre el globus terraqüi amb el mateix color del país ocupant.

Aquell primer viatge novel·lístic era també el major frau literari del segle XX. La novel·la es titulava El tercer ojo (després en vindrien unes altres de la mateixa sèrie), i l’autor es deia Lobsang Rampa. Més precisament Tuesday Lobsang Rampa, perquè allà al Tibet si naixes un dimarts t’has de posar de primer nom Dimarts. Però si naixes un dijous t’has de dir Dijous.

En la novel·la, Rampa deia ser un tibetà de soca-rel que havia protagonitzat aventures estranyíssimes entre els monestirs de sostres daurats del seu país, i que s’havia iniciat en els secrets de la religió budista tibetana, tantra inclòs. Però, en realitat, l’autor era el fill d’un plomer anglès i mai havia viatjat fora del Regne Unit. Jo no sabia aleshores tot açò, i tant m’hauria fet, perquè de la mà de Rampa vivia aventures al·lucinants per muntanyes congelades, quan jo no havia vist mai nevar.

Pels remots anys setanta del segle passat, a Almàssera s’acabava d’inaugurar una biblioteca pública. I allà que anàvem els xiquets i els adolescents del poble en eixir de l’escola. Com hi havia taulers d’escacs i alguns manuals escrits pel gran Capablanca, ens entreteníem muntant i comentant les partides de l’excampió mundial cubà. Per a nosaltres, parlar de la defensa siciliana era la cosa més natural del món, i quan guanyaves el torneig local d’estiu, la reina de les festes patronals et donava una figureta dels Lladró, els empresaris més famosos del poble. Així anàvem passant la vida, entre els escacs, que ens ensenyaven a pensar ordenadament, i les novel·les de Rampa, que ens confonien el cap amb les absurditats més espectaculars.

A banda de manuals d’escacs i de les obres completes de Dimarts Lobsang Rampa, a la biblioteca pública hi havia una col·lecció de novel·les d’Agatha Christie (que tampoc es deia així en la vida real i que era tan anglesa com Rampa, que era realment un senyor de nom Cyril Henry Hoskin, però ella no amagava la seua britànica condició. Per cert, ambdós, Agatha i Cyril, eren originaris del mateix lloc, el molt anglès comtat de Devon). D’Agatha –que sí que era una viatgera empedreïda–, a mi m’agradava especialment Asesinato en el Orient Express, amb paisatges que trobava quasi tan exòtics com els que detallava Rampa. En la novel·la, l’acció arranca a Istanbul, i el tren passa per ciutats de l’antic Imperi Austrohongarès, un territori inquietant que en hivern també estava congelat i del qual hui no parlaré.

Així discorrien els meus inicis lectors, entre partides de Capablanca, muntanyes d’un clima inclement i crims ferroviaris. Però un dia vaig parar-me a contemplar l’escassa biblioteca familiar. Hi destacava la col·lecció d’obres completes de Vicent Blasco Ibáñez. Avesat a llegir sobre terres llunyanes i exòtiques, sorprenia això de trobar-se davant un llibre de proximitat, de quilòmetre zero com es diu ara. Perquè això era La barraca, literatura ecològica, sense petjada de carboni. En aquelles pàgines es parlava d’Alboraia, el poble germà del meu, i de les Torres de Serrans de València, a quaranta metres de la Papereria Bayarri. Encara més: una aventura decisiva de la trama transcorria entre els canyars del barranc del Carraixet, aquell paradís natural –llavors encara no canalitzat criminalment– d’arbustos, clots d’aigua, granotes i flors, frontera natural entre Almàssera i Alboraia, al qual anava tot el poble en primavera a menjar la mona de Pasqua.

¿Així que es podia fer literatura sense eixir del terme municipal? En la meua ignorància sobre totes les coses, aquella era una troballa sorprenent. Fins La barraca, la literatura havia estat per a mi una successió de viatges mentals als llocs més llunyans, d’Istanbul a Lhasa (la capital del Tibet). Fins i tot, José Raúl Capablanca sempre jugava els campionats en ciutats que evocaven aventures pertorbadores, com Sant Petersburg o Nova York. Llegir un llibre l’acció del qual transcorre entre els lledoners i les sargantanes del propi terme municipal feia pensar.

I no sols es podia fer literatura sense eixir mentalment del poble, sinó a més a més literatura universal. Perquè La barraca s’havia traduït a dotzenes d’idiomes: eslaus, germànics, llatins, orientals… Vaig imaginar l’existència d’un adolescent tibetà, tremolós i insegur com jo, llegint un llibre que parlava del barranc del Carraixet. Un exemplar prestat per la biblioteca pública del seu poble remot de l’Himàlaia. L’imaginava gaudint amb les aventures d’uns personatges que parlaven valencià, com la meua família, i somiant a viatjar algun dia a les terres mediterrànies on les persones sopaven un exòtic bullit de bledes i creïlles. Sense mantega de iac ni res.

I aleshores, quan més inquiet estava pensant en el meu doble tibetà, va morir Franco.

A partir d’ací, tot es va accelerar. Paraules com república, marxisme i revolució, mai sentides durant dècades, varen irrompre en el vocabulari quotidià de la gent, i els adolescents tremolosos davant un llibre ens vàrem convertir, en qüestió de mesos, en manifestants tremolosos en defensa de les causes més romàntiques. I Blasco Ibáñez va deixar de ser sols un novel·lista per a convertir-se, sobretot, en objecte d’un acalorat debat polític.

Una d’aquelles causes per les quals ens manifestàvem era la incorporació del valencià a molts àmbits dels quals havia estat exclòs, prohibit i tot. Segles arrere, la literatura en valencià havia excel·lit, però portava temps en decadència i sense lectors. En un ecosistema com aquell, les traduccions de les obres més importants eren raríssimes. Ni tan sols es trobaven en les biblioteques –ni les públiques ni les privades– les traduccions al valencià de novel·les els personatges de les quals parlaven, precisament, en valencià.

Després, les dècades varen anar passant com un bufit, i un dia, quan es preparaven les celebracions dels 150 anys del naixement de Blasco Ibáñez, algunes persones vàrem pensar que potser era arribat el moment perquè Arròs i tartana, Flor de maig, La barraca, Entre tarongers, Canyes i fang i Els quatre genets de l’Apocalipsi foren traduïdes.

En La barraca, finalment, el tio Tomba va portar les ovelles «a pasturar pels matolls del barranc del Carraixet». I l’escenari d’aquella aventura decisiva de la trama de la novel·la va quedar dibuixat així:

«Aquest barranc que tallava l’horta com una escletxa profunda, fosc, d’aigües estancades i pudents, amb vores fangoses al costat de les quals s’agitava alguna barqueta mig podrida, presentava un aspecte desolat i salvatge. No hauria sospitat ningú que darrere dels alts marges, més enllà dels joncs i dels canyars, hi havia l’horta amb el seu ambient rialler i les seues verdes perspectives. Fins i tot la llum del sol semblava lúgubre quan es baixava al fons d’aquest barranc, filtrada per una aspra vegetació, reflectint-se pàl·lidament sobre les aigües mortes».

Dit està.

[Text publicat inicialment en Prometeo, la revista de la Casa Museu Blasco Ibáñez, que dirigeix Emilio Sales]

Un matador per a la cultura

Francesc Bayarri

Vicente Barrera prové d’una família de llarga tradició cultural: el seu avi va ser també torero. De la mateixa generació del gran Cagancho, un sevillà cèlebre per les espantades i per altres incidents, com ara les memorables faenes en què necessitava una vintena d’estocades per a acabar amb l’animal. Segons deien els entesos de l’època, més que matar bous, els assassinava. D’ací prové l’expressió popular «quedar com Cagancho», ara en desús per la decadència de la tauromàquia entre les joves generacions urbanes. Una catàstrofe cultural que el nou Govern valencià mirarà la manera de revertir. Una expressió que entre nosaltres competia amb la més valenciana de «quedar com Camot», també personatge cèlebre, però en un altre sector de l’economia, el dels bandolers.

Sempre he dit (i escrit) que durant els anteriors governs del Partit Popular els corruptes valencians no furtaven més quantitat que els d’altres territoris. Les xifres dels casos jutjats ací i allà avalen de manera matemàtica la meua tesi. És a dir, el poble valencià tampoc ha destacat mai en corrupció. Una estocada més al xovinisme local. Ara bé, els nostres corruptes sempre han tingut una vis còmica insuperable. Això no ens ho desmentirà ningú. Personatges com el ionqui dels diners, o com un president de diputació contant diners negres mentre mugia una vaca, o com aquell empresari fotografiat en triquini… feien les delícies dels humoristes de totes les televisions, ràdios i premsa satírica. Clar que tot aquell protagonisme va aconseguir-se, amb molt d’esforç, al preu de deixar la imatge del País Valencià arrebossant-se de fang. La fama es paga.

Els darrers huit anys, com pot comprovar-se en les hemeroteques i els arxius audiovisuals, els humoristes han hagut d’inspirar-se en personatges d’uns altres territoris, al preu de deixar els valencians en la invisibilitat tradicional. Però ara, de sobte, en tan sols 24 hores, els mundostoday de tot Occident han tornat a girar la mira telescòpica cap a les nostres terres. El Govern que negocien el PP i Vox va camí de convertir-se en La banda de l’empastre, l’entranyable agrupació de Catarroja que va triomfar durant quasi un segle amb un espectacle que ells anomenaven «cómico-taurino». Designar un torero com a vicepresident primer i conseller de Cultura sembla un gir de guió ideat des del cel pel mateix Rafael Dutrús, Llapissera, gran artista de l’empastre, que descansa en la glòria del Senyor des de 1960. Un torero dirigint la Cultura sols podria superar-se ara nomenant el campió regional de pesos semi-pesats de boxa per a l’oficina de mediació i resolució amistosa de conflictes.

Podria continuar encadenant acudits, en la línia dels memes que s’han desfermat en les primeres 24 hores de negociacions entre PP i Vox. Però també tenim alternatives, i abans o després, passada la sorpresa i la disbauxa, caldrà passar a les idees. Com la d’obrir un debat sense memes sobre les causes que ens han retornat al fang en tan sols 24 hores. Ara compartim acudits sobre el torero, però potser ha arribat l’hora de perdre la por a dir que els bous formen part de l’univers mental reaccionari, una arma poderosa per a difondre la ideologia més conservadora. I afegir que els progressistes regidors de Cultura dels nostres pobles dediquen la major part dels seus pressupostos anuals a finançar penyes taurines i romeries. Tot això és perdre vots per tindre por a perdre vots. I qui diu bous, diu la llarga llista d’armes culturals reaccionàries que l’esquerra finança alegrement quan governa.

A tot Occident es lliura una batalla cultural duríssima. No enfronta la dreta tradicional i l’esquerra de sempre. El que es juga a França, per exemple, és un partit entre una opció democràtica civilitzada i la barbàrie (Macron i Le Pen). És el mateix combat que lliuren Biden i Trump. Idèntic al que estem jugant ací. L’aparell de reproducció ideològica dels partidaris de la barbàrie és d’una força colossal, enfront del qual, si ens encabotem a jugar en el mateix terreny, sempre tindrem les de perdre. Per això hem de traure el debat d’on està actualment segrestat (no sols dels mitjans i les xarxes, també de l’esport d’elit, de les peregrinacions, dels concursos…) i portar-lo als carrers. A uns carrers que no estiguen tancats per les barreres dels bous embolats. Que damunt, hi hem posat nosaltres.

O comencem a parlar clar o quedarem com Cagancho, el torero. O com Camot, el bandoler.

‘L’avió del migdia’, o el que queda vint anys després

Francesc Bayarri


En la dècada dels anys huitanta, un grup ecologista va impulsar una campanya contra el zoo de València. Els promotors criticaven la privació de llibertat dels animals amb el lema L’única gàbia per a Docavo. Durant 40 anys, Ignacio Docavo havia dirigit el zoo ubicat als Jardins de Vivers, ara tancat i substituït per l’anomenat Bioparc. Vaig col·laborar amb aquella campanya informant de la iniciativa en el diari en què treballava aleshores.

Docavo era catedràtic d’Entomologia i autor d’obres científiques. Però en 2002 –uns 15 anys després de L’única gàbia per a Docavo– va traure un llibre divulgatiu sobre anècdotes del zoo. Jo acabava de publicar la primera novel·la, L’avió del migdia, que havia guanyat el premi València de Literatura. En el Dia del Llibre d’aquell 2002, algú d’El Corte Inglés va tindre l’estranya ocurrència de reunir-nos a Docavo i a mi per a signar exemplars en la llibreria que els grans magatzems tenen al carrer de Colom de València.

Així és que allà vàrem estar, des de les 12 fins a les 14 hores, asseguts l’un al costat de l’altre, signant llibres. És un dir. El director del zoo tenia davant una cua impressionant de lectors i lectores, mentre que jo no vaig signar un sol exemplar en les dues hores més llargues de ma vida. Les persones que portaven el llibre de Docavo, i que esperaven emocionades la signatura del catedràtic, em miraven de reüll, com a un animal exòtic d’una gàbia del zoo.

L’experiència em va marcar positivament. Amb el primer llibre havia guanyat un premi important (que incloïa uns bons diners), i jo pensava que la Humanitat deixaria immediatament allò que estava fent i es concentraria a llegir i a comentar la meua novel·la. Però la Humanitat va continuar a la seua marxa i em va ignorar. Bé, en realitat no tota: com tenia bones amistats en la professió periodística, l’obra va rebre una atenció desmesurada i entusiasta en la premsa. Agraïsc de tot cor a les amistats aquell privilegi, faltaria més!, però l’estima personal va prevaldre sobre la sinceritat.

Des del primer moment he tingut una relació incòmoda amb L’avió del migdia. Sempre he sigut conscient que no funcionava. En tractar-se d’un primer llibre, contenia els defectes habituals: una obsessió per exhibir coneixements (inútils i que perjudicaven la lectura), uns diàlegs pretensiosos i irreals, un desaprofitament de les subtrames de la novel·la, un excés de símbols –més o menys clars– i d’homenatges –evidents o no tant– o de ganes de passar comptes… i, sobretot, un posicionament moral sobre algunes qüestions que era contradictori amb les meues idees.

Això no m’ha passat amb els altres llibres. He fet quatre edicions de Cita a Sarajevo, i en totes he canviat coses: eliminat adjectius, suprimit o afegit paràgrafs i, fins i tot, pàgines. També he introduït dades aconseguides posteriorment. I he corregit errades. Però, des del primer moment, he sentit el llibre com meu. Amb L’avió del migdia, això no ocorria.

En 20 anys no l’havia tornat a llegir. Fa uns mesos em vaig atrevir perquè volia editar-lo en l’Austrohongaresa de Vapors. I la sospita que m’agullonava es va confirmar totalment. Per això, els darrers temps els he passat intentant eliminar la majoria de les mancances de tot primer llibre, i he revisat profundament el text per a aquesta segona edició. Crec haver reduït els danys de manera considerable. Alguns capítols del començament s’han mantingut en un 60% o un 70%. Però altres els vaig reduir a menys de la meitat (després els he reconstruït amb accions, diàlegs, descripcions… diferents). Un dels capítols era insalvable i ha estat eliminat sense misericòrdia. Allò més curiós és que el conjunt no s’ha vist afectat ni un mil·límetre, de tan prescindible com era aquell capítol lamentable. Quasi tots els diàlegs han sigut canviats; les descripcions són ara més breus; i el posicionament moral sobre determinats aspectes s’ha ajustat a les meues idees.

Ara ja considere meus els personatges de la novel·la. Alguns havien arribat a caure’m antipàtics (inclòs el narrador). Ara els comprenc millor, i puc criticar o disculpar les seues peripècies vitals amb benevolència i afecte. En conjunt, hi ha menys dades pretesament erudites i més vida narrativa. Moltes pàgines abans mortes respiren aire fresc per primera volta.

Soc conscient que la Humanitat, igualment, continuarà a la seua marxa. I farà bé, per descomptat. Però jo he recuperat la pau interior. Totes les altres consideracions d’aquest escrit sols eren un poc de literatura.
.

Les vies mortes

Francesc Bayarri

 

imperi

En el seu llibre El Imperio, Ryszard Kapuściński cita la descripció de la Unió Soviètica feta per l’escriptor Yuri Bórev en l’obra Staliniada. Segons Bórev, la història de l’URSS és comparable a un tren.

Primer el conduïa Lenin, però les vies es varen acabar prompte. Amb els seus discursos, Lenin va convèncer la gent perquè treballara hores extres construint noves vies. El ferrocarril va poder així reprendre el viatge.

Després va ser Stalin el conductor. Quan els raïls es varen exhaurir, Stalin va afusellar la meitat dels revisors i dels passatgers, i va obligar la resta a construir més vies.

Khrusxov va substituir Stalin i de seguida s’acabà també el material. El nou maquinista va ordenar desmuntar les vies que havien quedat enrere per a posar-les davant.

Finalment, Bréjnev va agafar el comandament. Quan els raïls es varen consumir, va córrer les cortines de les finestres i va ordenar que uns obrers balancejaren els vagons perquè que els passatgers cregueren que el tren continuava la marxa.

La Rússia de Putin sembla haver començat el cicle a l’inrevés. Ara, amb la censura i la propaganda oficial, una part significativa de la societat russa pot creure que el tren està en marxa. Fins i tot, que la invasió d’Ucraïna resulta beneficiosa. El problema és que aquesta il·lusió sols funciona durant algun temps. Quan la gent despertarà, hi haurà un risc seriós d’execucions massives de revisors i de passatgers. De fet, el degoteig de morts de dissidents mai s’ha aturat (la periodista Anna Politkóvskaia, l’exespia Aleksandr Litvinenko…). Ara les execucions ja són massives, però en un país veí.

No serà fàcil que s’arribe a l’inici del cicle descrit per Bórev: això d’aconseguir convèncer la població, com feia Lenin amb els seus discursos, de més sacrificis. Però no s’ha de descartar tampoc que les societats dels nostres dies donen realment suport a règims com el de Putin. Els resultats de les eleccions d’aquesta setmana a Hongria i a Sèrbia resulten inquietants. Com la possibilitat que entre les dues candidatures ultres a les presidencials franceses (Le Pen/Zemmour) sumen quasi el 40%. Tan inquietant com els 72.663.321 vots per a Trump fa any i mig. O com la irrupció del vot neofranquista a Espanya.

Sense abandonar l’enorme diversitat de les sensibilitats demòcrates, potser ha arribat el moment de pensar en àmplies plataformes antifeixistes. O això o entrarem en via morta.

Kapuściński, ficció i no ficció

Francesc Bayarri

Kapuscinski

Ryszard Kapuściński hauria fet hui (4 de març del 2022) 90 anys. Va nàixer a Pinsk (aleshores, el 1932, una ciutat de Polònia, i ara, de Bielorússia). Segons explicava, de xiquet no podia comprar-se sabates, enmig d’una guerra mundial que va esclatar quan ell tenia set anys. Però va superar la barrera de la misèria –i moltes altres– per acabar convertint-se en el millor reporter del planeta.

Va viure, i contar, més de quaranta revolucions i colps d’Estat. Però els diners que li enviava la seua agència des de Varsòvia a penes li arribaven per menjar. El polonés feia de parent pobre al costat dels enviats dels grans mitjans occidentals, i era un complet desconegut fora del seu país. La fama el va assenyalar molt tard. Un exemple: el seu llibre sobre la independència d’Angola (Un dia més de vida) es va publicar trenta anys després d’ocórrer els fets que narra.

Kapuściński viatjava a tots els embolics, com fa l’alegre tropa dels enviats especials. I quan l’alegre tropa marxava per buscar un altre conflicte on poder lluir-se, el polonés es quedava. Parlava amb el cuiner del president enderrocat. O amb el xofer del colpista. La gent veia que Kapuściński era una bona persona, i li confiava els seus secrets. Així hem conegut –amb retard– com va nàixer el Tercer Món, hem sabut que el racisme ha sentenciat Àfrica per moltes generacions, i hem descobert que es poden escriure llibres excel·lents des del periodisme, i no sols des de la narrativa, la poesia o l’assaig.

Cal rellegir tots els seus llibres, però també Kapuściński non-fiction, del periodista polonés Artur Domosławski. Publicat el 2010 –per tant, tres anys després de la mort del mestre–, el llibre aporta una visió alternativa del treball de Ryszard Kapuściński. Amb una enorme honestedat –Domosławski era una mena de deixeble preferit, i ara està proscrit per la família i les amistats del gran reporter– l’autor de Kapuściński non-fiction revisa, per exemple, les relacions de Ryszard amb les autoritats comunistes de la Polònia de postguerra. I, sobretot, fa dubtar el lector de l’objectivitat de molts dels fets que teníem per segurs després d’haver-los llegit en els seus llibres.

Quan arribes a l’última pàgina del llibre de Domosławski no saps amb total certesa si has de col·locar l’obra de Ryszard al prestatge de periodisme o al de la narrativa. Continuaran sent obres mestres per tota l’eternitat. Sols que ara, en rellegir, la terra tremola lleugerament davall dels teus peus.

[La caiguda del mur de Berlín (1989) va anticipar l’esfondrament de la Unió Soviètica i del bloc comunista. Durant dos anys, Kapuściński va viatjar per tota l’URSS, va entrevistar centenars de persones i va publicar (1993) un llibre titulat L’Imperi, on explicava la crisi. Una obra  imprescindible per a comprendre tot el que ha vingut després, inclosa la invasió d’Ucraïna. En aquelles pàgines intenses, el periodista polonés escrivia: «Rússia, un immens país habitat per un poble que, des de fa segles, es manté unit per una idea vivificant: l’ambició imperial».]

Rafa Laborda, una pròrroga intensa i digna

accident

Francesc Bayarri

 

El 31 d’agost del 1985 era dissabte. Aquella matinada, Rafa Laborda, Josep Manuel Ibáñez i jo mateix vàrem estar a punt de morir en un accident de ferrocarril (ho he escrit en alguna ocasió anterior). Un tren procedent de París (el nostre) va eixir-se’n de les vies i va xocar contra un altre que circulava en sentit contrari. Va ocórrer a la localitat d’Argenton-sur-Creuse (Centre-Val de Loire). Hi hagué 43 morts i un centenar de ferits. Des d’aquell dia –quan la sort va caure del nostre costat– hem viscut un temps de pròrroga regalat per l’atzar. Teníem 24 anys quan va ocórrer l’accident. Rafa Laborda ha mort fa uns dies a causa d’un tumor. Una pròrroga de 36 anys.

La mort sempre és desesperança, i no existeixen les paraules contra ella. La vida és un lapse entre el no-res d’abans i el no-res del futur. Com deia Oriana Fallaci, ens llancen a un escenari per una vora, actuem durant un temps davant d’un públic, i eixim per l’altre cantó (per a no tornar mai més). Sobretot, repetia la periodista italiana, hem de mirar d’actuar amb dignitat el temps que estarem sobre l’escenari. Un temps que, a més a més, ningú no ens ha dit quant durarà.

Rafa va posar molta intensitat i molta dignitat en els 36 anys de la seua pròrroga. Després de l’accident va descobrir nous amors que va viure amb la màxima plenitud. Va tindre una filla meravellosa, i va conèixer noves persones, amb les quals ha creat cercles d’amistat molt profunda que ara no es desfaran. Poc després de l’accident va consolidar-se laboralment en allò que somiava: ser professor d’Agronomia en la Universitat Politècnica de València, on va investigar tossudament i va divulgar generosament: en el seu funeral hi havia una emocionant representació del seu alumnat de diferents generacions.

Rafa viatjava als racons més perduts del planeta, però en acabant es perdia (en el sentit estricte de no saber on s’hi trobava) pels camins més trillats de l’Horta de València. La seua distracció de savi boig era llegendària, però no oblidava mai una anècdota mínima de l’adolescència i la joventut, uns temps en què va ser feliç.

La seua passió per la sostenibilitat el va portar a impulsar projectes exitosos d’agricultura ecològica. I el seu compromís amb els més febles el feia participar activament en València Acull o en projectes en països pobres, com la remota Uganda. Hi ha gent que es passa la vida proclamant en Twitter que és molt d’esquerres. Però la seua vida és de dreta. Altres simplement són solidaris sense dir res ni esperar aplaudiments. Rafa era dels segons.

No. Mai va acabar de jugar bé a l’handbol, però ho va intentar, cabut com era. Millor li va anar estudiant noves llengües. Imagine que amb el mateix esperit amb el què va aprendre valencià: per collons. Quan teníem 16 o 17 anys, Rafa seia al pupitre de davant del meu en el col·legi Pius XII del carrer d’Alboraia de València. Un matí va girar-se i va ordenar-me tot seriós: «¡Enséñame valenciano!» A continuació va exposar el problema. La vesprada anterior havia participat en una manifestació (en aquells temps cada dia confluïen tres o quatre manifestacions: per l’amnistia, per l’autogovern, per la majoria d’edat als 18 anys, en solidaritat amb el poble sahrauí…) Rafa havia preguntat l’hora –en castellà– a un manifestant desconegut (calia arribar a casa per a sopar) i aquell home li havia respost amb una ganyota de menyspreu: «Les huit i mitja». Va decidir en aquell instant que no podia manifestar-se per la llibertat de pobles llunyans de la Terra i no ocupar-se abans de la causa nacional del seu país.

El valencià era la meua llengua materna, però mai havia vist una gramàtica. Així és que vàrem aconseguir un llibre on s’indicaven els rudiments del valencià. Em tocava mirar-me primer l’accentuació o l’apòstrof, i tot seguit fer-li una atrotinada classe a Rafa. Vaig aprendre a escriure la meua llengua per la tossuderia de Rafa. Clar que un grup d’aquella classe també vàrem estudiar el codi Morse perquè Rafa opinava que ens vindria bé per a copiar en els exàmens. Ell no necessitava copiar per a traure bones notes, però li feia gràcia la gamberrada, i allà ens tenia, aprenent els punts i les ratlles de Morse, com si fóra la cosa més natural del món. I com això, quasi tot.

Rafa Laborda ha eixit ara de l’escenari, però moltes de les seues iniciatives continuen ben vives. El públic que va tindre el privilegi d’assistir a les seues representacions sobre l’entaulat de la vida continuarà aplaudint durant l’eternitat sencera. Quasi sempre, amb un somriure. De tant en tant, amb una llàgrima de desesperança.

[La imatge, de José Marín, fou publicada en el diari Levante dies després de l’accident. La notícia portava per titular: «Tres valencianos se salvaron de la catàstrofe». Rafa està a la dreta.]

  • 1
  • 2
  • 3
  • …
  • 6
  • Pàgina següent »

Copyright Companyia Austrohongaresa de Vapors, S.L. Carrer Vicari Vicent Salvador, 1 Baix-3. 46132 (Almàssera) administracio@austrohongaresa.com · Disseny original de Wordpress adaptat per Virginia Contreras. © 2026

We use our own and third-party cookies to ensure the website works properly, measure usage, and improve our services. You can accept all cookies, reject non-essential cookies, or configure your preferences. Cookie policy

Configure cookies

Required for the website to work correctly. They cannot be disabled from this panel.

Help measure site usage and improve its content.

Allow advertising, campaign measurement, or ad personalization.

Store preferences or enable non-essential external content.