El 4 de març hauria de ser el dia internacional del periodisme. No el de la premsa. El del periodisme. Això, perquè un 4 de març va nàixer Ryszard Kapuściński. A Pinsk (aleshores, el 1932, Polònia, i ara Bielorússia). Quan va morir a Varsòvia el 2007, vaig escriure unes línies. Aquestes:
«Les agències diuen que Ryszard Kapuściński s’ha mort. Però això és impossible. Si un xiquet no pot comprar-se sabates fins a l’adolescència, en la freda Polònia de la postguerra mundial, i acaba convertint-se en el millor reporter del planeta, no pot morir-se. Es moren els periodistes que es passen a l’enemic el dia següent que l’enemic trau majoria absoluta. I aquells que s’enfonsen en descobrir, massa tard, que la pràctica normal d’aquest ofici ni dóna diners ni fama. Kapuściński va viure, i contar, més de quaranta revolucions i colps d’Estat. Però els diners que li enviava la seua agència des de Varsòvia a penes li arribaven per menjar. El polonés feia de parent pobre al costat dels enviats dels grans mitjans occidentals, i era un complet desconegut fora del seu país. La fama el va assenyalar molt tard. Un exemple: el seu llibre sobre la independència d’Angola (Un dia més de vida) es va publicar trenta anys després.
Kapuściński viatjava a tots els embolics, com l’alegre tropa dels enviats especials. I quan l’alegre tropa marxava per buscar un altre conflicte on poder lluir-se, el polonés es quedava. Parlava amb el cuiner del president enderrocat. O amb el xofer del colpista. La gent veia que Kapuściński era una bona persona, i li confiava els seus secrets. Així hem conegut –amb retard– com va nàixer el Tercer Món, hem sabut que el racisme ha sentenciat Àfrica per moltes generacions, i hem descobert que es poden escriure llibres excel·lents des del periodisme, i no sols des de la narrativa, la poesia o l’assaig.
Les agències de notícies no haurien de difondre falsedats. Els periodistes que s’han passat a l’enemic es moriran, i ho acollirem amb un badall avorrit. Kapuściński, tal com va titular el llibre sobre Angola, sempre tindrà un dia més de vida.
(Vull rellegir tot Kapuściński, però no sé quin títol triar: tots els seus llibres són el millor)».
[PS: Com m’ha suggerit oportunament alguna amistat, efectivament cal llegir ‘Kapuściński non-fiction’, del periodista polonés Artur Domosławski. Publicat el 2010 –per tant, tres anys després de la mort del mestre i del meu escrit d’abans–, el llibre aporta una visió alternativa del treball de Ryszard Kapuściński. Amb una enorme honestedat –Domosławski era una mena de deixeble preferit, i ara està proscrit per la família i les amistats del gran reporter– l’autor de ‘Kapuściński non-fiction’ revisa, per exemple, les relacions de Ryszard amb les autoritats comunistes de la Polònia de postguerra. I, sobretot, fa dubtar el lector de l’objectivitat absoluta dels llibres de Kapuściński. Després de llegir Domosławski no saps amb total certesa si has de col·locar l’obra de Ryszard al prestatge de periodisme o de la narrativa. Continuaran sent obres mestres per tota l’eternitat. Sols que ara, quan les llegeixes, la terra tremola lleugerament als teus peus.]